Ahir ja tenia tres motlles preparats al matí i a la nit vaig fer proves amb la resina i l’acrílic (pintura) per veure com funcionava tot plegat.
Mostro les passes.
REALITZACIÓ DE MOTLLE DE SILICONA
He treballat amb una silicona de 2 passos que queda compacta a partir de les 12 h aprox. Ha estat molt fàcil treballar amb això i crec que ha donat molt bon resultat.
PROVES RESINA+PIGMENT ACRÍLIC
En aquest pas, també he treballat amb materials prou senzills de manipular, la barreja del pigment acrílic i la resina UV no s’ha assecat del tot en el cas del xiclet verd, i la barreja potser no estava del tot homogènia. Volia que l’aspirant tingués una brillantor més marcada i potser el pigment l’apaga. He pensat a utilitzar un vernís de ceràmica que tinc, avui estaré fent proves…
A més a més, he modificat el color i no és exacte a l’original. Volia modificar-ho per tal de fer-ho més atractiu o vistós. Què en penses Víctor? És adequat o no respecte a l’estratègia de la rèplica?
L’objecte triat és el xiclet mastegat i com a material i per recomanació per fer la rèplica, amb un motlle de silicona, triaré la resina UV per la seva capacitat de simular la condició humida i líquida de la saliva. La seva brillantor manté l’objecte en un estat de “frescor” permanent, com si acabés de ser expulsat de la boca.
A diferència de la cera, que és opaca, la resina em permet jugar amb la profunditat. Això fa que l’espectador pugui mirar dins de l’objecte, accentuant aquesta pulsió entre l’atracció visual pel material preciós i el rebuig pel que l’objecte representa.
El canvi de material a la resina transforma definitivament l’objecte. La seva duresa vitrificada i la seva transparència apropen el xiclet a la categoria de joieria o de preservació biològica (com un insecte en ambre). Així, el material “noble” i tecnològic (resina) entra en conflicte amb la naturalesa baixa de l’objecte.
Mentre que el xiclet original és tou i enganxós, la rèplica en resina serà rígida i vidriosa. Aquest desplaçament material busca immortalitzar una cosa que hauria de ser efímera, forçant una mirada estètica sobre un residu biològic.
He triat els xiclets perquè son banals i provoquen rebuig. El xiclet mastegat ens provoca repulsió quan ens els trobem enganxats al terra, una barana o sota una cadira perquè ens remet a la intimitat aliena, a la saliva d’algú altre.
També penso en la seva forma (un cop mastegada) semblant a unes vísceres a una forma orgànica creada per les dents de forma involuntària, és un rastre propi, com una petjada.
ESCULTURA INVOLUNTÀRIA: El xiclet és el resultat d’una acció mecànica i subconscient (mastegar). M’interessa com un element industrial i geomètric es converteix en una forma orgànica a través del cos.
Treballar amb un objecte que tothom coneix però ningú vol mirar. És un residu que conserva la “petjada” de la boca, de les paraules, de la veu. Un límit, entre el jo i l’exterior, la deixalla.
REPTE DE LA MIMESI:
Triar un objecte tan petit i aparentment insignificant em permet centrar-me en el detall i en com la repetició (la sèrie) pot transformar una deixalla en un conjunt escultòric amb entitat pròpia.
DESCRIPCIÓ DE L’OBJECTE
Morfologia: El xiclet mastegat és una massa amorfa, irregular i asimètrica. Presenta una topografia complexa de plecs, buits i textures poroses, resultat de la pressió dental, la cavitat bucal i llengua. L’objecte deixa de ser anònim per esdevenir el testimoni d’una experiència humana invisible.
Cromatisme i tacte: Originàriament té colors artificials i lluminosos que, amb l’ús, es tornen opacs. El seu estat natural és viscós i elàstic, una propietat que el fa enganxós i per tant, invasiu.
Simbolisme: Descric l’objecte com un cadàver d’un moment de consum; una resta d’ADN encapsulada en una matèria sintètica que trigarà anys en degradar-se.
QUAN, COM I PERQUÈ?
Objecte de transició: El xiclet és un objecte dissenyat per no ser empassat ni conservat. La seva única funció és ser destruir i descartat. És el paradigma de l’obsolescència immediata.
Oralitat i desig: L’usem per calmar l’ansietat, per plaer momentani o per convensió social, com el mal alè. És un objecte que “enganya” el cos: masteguemi no mengem.
L’aspirant ha de ser el més fidel possible, reproduint les marques de les dents i la llengua. La cera, per la seva transparència i plasticitat, pot ser un material que m’ajudi a evocar que l’objecte perd el seu significat de deixalla, resta, brossa.. per a arribar a observar-ho com un objecte sagrat, delicat, com les espelmes. Com si es tractes d’unes joies. La cera seria l’antítesi del material xiclós elàstic i sintètic, perquè es natural, delicada (tot i la seva plasticitat quan s’escalfa) i es trenca.
Mantindria la escala real perquè m’agradaria que es veiessin com fòssils o joies.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.