He triat els xiclets perquè son banals i provoquen rebuig. El xiclet mastegat ens provoca repulsió quan ens els trobem enganxats al terra, una barana o sota una cadira perquè ens remet a la intimitat aliena, a la saliva d’algú altre.
També penso en la seva forma (un cop mastegada) semblant a unes vísceres a una forma orgànica creada per les dents de forma involuntària, és un rastre propi, com una petjada.
ESCULTURA INVOLUNTÀRIA:
El xiclet és el resultat d’una acció mecànica i subconscient (mastegar). M’interessa com un element industrial i geomètric es converteix en una forma orgànica a través del cos.
Treballar amb un objecte que tothom coneix però ningú vol mirar. És un residu que conserva la “petjada” de la boca, de les paraules, de la veu. Un límit, entre el jo i l’exterior, la deixalla.
REPTE DE LA MIMESI:
Triar un objecte tan petit i aparentment insignificant em permet centrar-me en el detall i en com la repetició (la sèrie) pot transformar una deixalla en un conjunt escultòric amb entitat pròpia.
DESCRIPCIÓ DE L’OBJECTE
Morfologia: El xiclet mastegat és una massa amorfa, irregular i asimètrica. Presenta una topografia complexa de plecs, buits i textures poroses, resultat de la pressió dental, la cavitat bucal i llengua. L’objecte deixa de ser anònim per esdevenir el testimoni d’una experiència humana invisible.
Cromatisme i tacte: Originàriament té colors artificials i lluminosos que, amb l’ús, es tornen opacs. El seu estat natural és viscós i elàstic, una propietat que el fa enganxós i per tant, invasiu.
Simbolisme: Descric l’objecte com un cadàver d’un moment de consum; una resta d’ADN encapsulada en una matèria sintètica que trigarà anys en degradar-se.
QUAN, COM I PERQUÈ?
Objecte de transició: El xiclet és un objecte dissenyat per no ser empassat ni conservat. La seva única funció és ser destruir i descartat. És el paradigma de l’obsolescència immediata.
Oralitat i desig: L’usem per calmar l’ansietat, per plaer momentani o per convensió social, com el mal alè. És un objecte que “enganya” el cos: masteguemi no mengem.
L’aspirant ha de ser el més fidel possible, reproduint les marques de les dents i la llengua. La cera, per la seva transparència i plasticitat, pot ser un material que m’ajudi a evocar que l’objecte perd el seu significat de deixalla, resta, brossa.. per a arribar a observar-ho com un objecte sagrat, delicat, com les espelmes. Com si es tractes d’unes joies. La cera seria l’antítesi del material xiclós elàstic i sintètic, perquè es natural, delicada (tot i la seva plasticitat quan s’escalfa) i es trenca.
Mantindria la escala real perquè m’agradaria que es veiessin com fòssils o joies.
#mimesi #materialitat #ductilitat #resignificació #troballa #brossa #quotidià #abjecte #translucidesa #fossilització #rastre #empremta #desplaçament #residu #estetització del fàstic #memòria #oralitat
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.