Disculpeu, he trigat més en poder generar idees per la proposta.

He pensat en 3 dies, pensades per les 3 estratègies. Es com si una m’hagués portat a l’altre. M’he sentit més oberta i per això suposo que em costava identificar/classificar les idees i “tancar-les”. Adjunto els esbossos (on les idees han anat canviant) a continuació la sintesi de les idees. Què en penseu? Quina la veieu més completa, conscient, crítica,  impactant…? Gràcies.

IDEA 1: COS FRAGMENTAT

Vull fer una instal·lació d’escultures toves i orgàniques creades de filferro i mitges de niló que representen parts del cos (cuixes, pits, abdomen).

Cada peça conté un sensor de proximitat i un sistema d’àudio.

Materials: Filferro, mitges, brides, sensors d’ultrasons, altaveus.

La mitja representa la pell estirada de la pressió estètica. La tècnica de tensar el niló sobre el filferro és suport de la idea de la cosificació. Vull crear un diàleg entre la imatge externa (hipersexualitzada) i la funció biològica del cos. Quan l’espectador s’apropa, l’àudio reivindica la intel·ligència de l’òrgan (cuixes-cames: dissenyades per córrer, saltar…)

L’objectiu és desmuntar la mirada mercantilista sobre el cos femení. La intenció és pedagògica i política. Passar de l’objecte de desig a l’objecte funcional. Es mostrarà com un “bosc” de formes penjants en un espai transitable. L’espectador hauria de comprendre que el seu cos és una eina biològica. L’espectador es mou entre les peces activant-les i sentit el batec o la vibració del so com una reafirmació de la seva vida.

IDEA 2: COS PROSTÈTIC

Una pròtesi wearable, que fa de segona pell, fet amb una xarxa de brides, cordes, filferro i mitges que s’adapta al cos com una carcassa. Incloent sensors de tacte i un sistema de brunzit.

Materials: Brides, corda, filferro, agulla, fil, sensors…

La brida, la corda i el filferro simbolitzen la regulació corporal i l’opressió. La pròtesi restringeix, no ajuda, limita i defineix una forma “correcte” del cos de la dona.

Vull visibilitat el pes de la identitat imposada. Sia algú toca la pròtesi o si qui la porta fa un moviment la pròtesi podria emetre un brunzit o un parpelleig nerviós, una alarma…

La intenció és denunciar com l’espai social i la moda esculpeixen el cos femení des de fora. L’obra serà mostrada com una escultura que acciona, podria ser un maniquí o una performance. L’espectador comprèn que la bellesa normativa és una presó. L’espectador sent la temptació de tocar la pròtesi, la reacció sonora molesta i fa que es contragui. Pot experimentar el rebuig que genera la vigilància constant sobre la cosa que pateix una dona o que pateixen els cossos en general.

 

IDEA 3: COS EMPREMPTA I L’ESPAI

Una instal·lació desmaterialitzada on les pròtesis anteriors apareixen trencades i buides. Mitjançant llums i ombres, es projecten les restes de la pròtesi sobre els cossos dels espectadors.

Materials: Focus de llum, projector, filferros retorts, restes de mitges estripades i sensors de moviment que alterin la intensitat de la llum.

Ombra i buit, concepte de l’oblit i la violència que deixa el rastre de la hipersexualització quan el cos ja “no serveix” al mercat.

L’experiència atmosfèrica ens guia per la memòria. L’empremta de la pròtesi s’imprimeix sobre l’espectador, fent-lo part de la crítica social.

L’objectiu és explorar la invisibilitat dels cossos que no encaixen o que han estat consumits. La intenció és generar una sensació fantasmal o d’absència, oblit.

Es mostrarà una sala fosca on el suport és la paret i el mateix cos del públic. Els espectadors han de comprendre que ningú és aliè als conflictes socials. Mentre exploren el buit de la sala sentiran en ser projectats la vulnerabilitat de ser observats en la foscor.